25 agost: Concert al Festival La Pedrera – Mas i Mas

Concert de 30 minuts, en tres passes: 19, 20 i 21 h. Preu: 6 euros (o 4 per estudiants i jubilats). Barcelona: La Pedrera (Passeig de Gràcia, 92). Més info a la web de la Fundació Mas i Mas

 Programa:

György Ligeti (1925-2006): Étude 2 “Cordes à vide” (1985)

Gideon Klein (1919-1945?): Sonata (1943)

Frederic Rzewski (1938): Cadenza (con o senza Beethoven) (2003)

Luis Codera Puzo (1981): Estudio 1 “La Mano Armada” (2006)*

*Estrena absoluta

“La música pop, el jazz, el folk i les tradicions clàssiques de les diferents cultures, així com l’avantguarda experimental, es disputen les oïdes d’una nova generació. En aquesta caòtica barreja i interacció de valors, és difícil aferrar-se a una única estètica. Cap de les formes d’expressió anteriors sembla manifestament superior a la resta: totes ofereixen àrees interessants per explorar. És difícil continuar lligats a la idea occidental de progrès històric linial, amb la seva implícita suposició de la superioritat d’occident”.

 (Frederic Rzewski: “The Song of the Sphinx”, juliol de 1986)

 El compositor, pianista i improvisador Frederic Rzewski (Westfield, Massachussets, 1938 ) porta decades somiant un món on tradicions, cultures i persones conviuen en igualtat de condicions, i el seu art n’és un reflex: la seva obra més coneguda, les 36 Variacions sobre “El Pueblo Unido Jamás Será Vencido” (1975) mostren una varietat d’estils i formes musicals que, més enllà de la simplista etiqueta de l’eclecticisme, deixen entreveure una manera d’entrendre l’art i el món, on cap cultura s’imposa a la resta. La seva Cadenza (con o senza Beethoven) és una cadença escrita per al Concert op. 58 de Beethoven, i les seves dimensions fan que el propi Rzewski proposi de ser interpretada com a peça autònoma. Aquesta obra és un exemple de com, per a Rzewski, la barrera entre composició i interpretació de les obres del passat sembla estar molt desdibuixada, ni més ni menys de com ho va estar al passat, fins principis del segle XX.

És precissament la imposició d’una cultura sobre una altra la que va acabar amb la vida i la música de Gideon Klein (Prerov, 1919 – Auschwitz-Furstengrube, 1945), compositor i pianista jueu d’enormes qualitats, l’obra del qual ha estat descoberta, en gran part, a la dècada dels 90. La seva Sonata (1943) mostra un llenguatge d’un compositor influït per Schoenberg, Mahler i Bartók, entre d’altres; i a més sembla evocar el món sonor del camp de concentració de Terezin, lloc on va ser escrita: escoltem ritmes de marxa, tocs de trompeta, cançons nostàlgiques i també l’eco dels balls que les orquestes de reclusos tocaven per l’entreteniment dels seus propis botxins.

Un altre compositor que també ha integrat al seu llenguatge tradicions ben diverses és György Ligeti (Dicsőszentmárton, 1925 – Viena, 2006): des de les harmonies colorístiques del jazz de Bill Evans fins a la superposició dels ritmes i timbres del Gamelan del sud-est asiàtic, però també els estudis per a piano mecànic de Conlon Nancarrow, les polifonies vocals pigmees i les teories matemàtiques més avançades. Els seus Estudis per piano son una aportació al repertori pianístic a l’alçada de les anàlogues composicions de Chopin, Liszt, Debussy, Scriabin, Rachmaninov, Bartók o Stravinsky; i cadascuna de les peces es basa en el desenvolupament d’un material molt concret. “Cordes à vide” (cordes a l’aire), dedicat a Pierre Boulez, està construït per intervals de quinta superposats, els mateixos que es produeixen en tocar les cordes a l’aire dels instruments de corda fregada.

Aquesta tarda tindrà lloc l’estrena absoluta d’un nou Estudi per piano, del compositor Luis Codera Puzo (Barcelona, 1981). L’estudi està enfocat al treball d’un aspecte tècnic clau per als pianistes moderns, però poc tractat com a problema específic: l’enfortiment de la musculatura de la mà. Els seus passatges d’acords, juxtaposats a textures cristalines, exigeixen una mà muscularment preparada: “armada”, com van proposar teòrics de la tècnica pianística com Vicente Scaramuzza i Franco Scala. L’indudable interès d’aquesta pàgina és una bona mostra del moment de gran vitalitat que viu la composició pianística en aquests inicis del segle XXI: un moment que convida a mirar amb esperança el futur del piano i dels seus intèrprets.